OPINIÓN
Des de que el món és món les persones ens hem ajuntat i ens hem organitzat per diferents motius i de tot tipus. Des dels voltants del segle XIX ho fem en sindicats com a classe treballadora que som i per defensar-nos de la millor manera possible d’esta societat capitalista i consumista a la que ens han obligat a formar part i que està dissenyada per a destruir, esprémer i triturar al màxim les persones.
Després del somni republicà que es va carregar per les armes el feixisme a base de sang i foc, i la llarga nit i el malson del franquisme, amb tota la resistència possible tant en la clandestinitat, com arriscant la vida ací a casa, neix una primigènia CCOO l’any 1953. I a partir d’eixe instant comencem a organitzar-nos. El 1967 finalment es crea la primera coordinadora general, en aquells moments la repressió franquista amb CCOO es absoluta, l’exemple més clar es l’assassinat dels nostres advocats el 1977 a Atocha, i anys i anys de presó i tortures per a moltes i molts dels nostres afiliats i delegats. Finalment ens organitzem l’any 1978 pràcticament com ho estem a dia de hui, de manera confederal, per sectors i territoris, però sempre com a organització reivindicativa, democràtica, plural, independent, unitària, de classe, sociopolítica i internacionalista.
El 6 de desembre de 1978, fa 47 anys, a l’estat espanyol s’aprova la Constitució Espanyola actual, per a mi i per a moltes i molts ja molt desfasada, antiquada i que no respon a les necessitats de la societat actual, però vigent a dia de hui. I com és pràcticament impossible que haja una majoria parlamentària suficient per modificar aspectes substancials de la mateixa, amb ella ens hem de conformar de moment, tot i que la majoria de la societat actual no la vam votar.
Passant per alt molts articles que no es compleixen, per exemple el 47 que diu allò que tots tenim dret a un habitatge digne i adequat, (segur que els que han de regular la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació es posen a partir de demà a fer-ho, ja que mai van pensar que el metre quadrat ací arribaria a superar els 3.000 euros (mode ironia ON), ens pararem en el article 7.
L’article 7 de la Constitució Espanyola ens diu que els sindicats de treballadors/es i les associacions empresarials contribueixen a la defensa i a la promoció dels interessos econòmics i socials que els són propis. Podran ser creats i exerciran la seua activitat lliurement dins el respecte a la Constitució i a la llei. L’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics.
Personalment només entenc el sindicalisme des d’una perspectiva de classe, això vol dir que ha de defensar els interessos de TOTA la classe treballadora, des de la gent que treballa a les fàbriques fins a qui ho fa als supermercats passant per els empleats públics i qui ho fa al sector serveis. A totes i a tots, per tant en deixe fora als sindicats professionals i de sectors, i en centraré en el meu, Comissions Obreres. En primer lloc vos vull explicar com ens financem. Principalment per les quotes que paguem l’afiliació (més d’un milió a l’estat espanyol) i de la nostra activitat, que suposa pràcticament un 95% dels nostres ingressos, la resta, sols un 5% si que ve de subvencions públiques, i tot això a canvi de ser els responsables de negociar de manera col·lectiva totes les condicions i drets laborals que ens afecten a la classe treballadora, la classe més nombrosa, però sempre la més maltractada i oblidada.
Quan llegiu este article, l’1 de maig, dia de la classe treballadora, moltes i molts estarem manifestant-nos per els carrers de les principals ciutats valencianes i d’arreu del món. Enguany ací ho farem baix el lema: DRETS, NO TRINXERES. Salaris, Habitatge i Democràcia, i ho farem perquè volem guanyar i anem a vèncer, estic segur. Curiosament la diada de l’1 de maig ve precedida per altres dates significatives prou lligades en el País Valencià, el 25 d’abril, dia en que commemorem una derrota per a les classes populars valencianes, una data clau que simbolitza la perduda de les nostres institucions, llibertats i furs propis, com no, a mans dels Borbons, i el 14 d’abril, dia en que celebrem una victòria, curta però preciosa i intensa, plena de modernitat, progrés i de llibertats individuals i col·lectives, en la que ens vam lliurar d’ells per uns anys. En canvi l’1 de maig no té res a vore amb la dinastia borbònica, perquè ells i el treball son com l’oli i l’aigua, no és mesclen.
Mentres nosaltres a guanyar els centres de treball, els despatxos i el carrer, a lluitar, crear i construir poder popular. I recordem sempre el que deia Marcelino Camacho: “Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar”
