«Fes música, ¿però a què et dediques?». És el comentari constant a què molts artistes s'enfronten. És el comentari a què Sandra Monfort, per tant, s'enfronta. I la Sandra es dedica a la música. Però el que és fer fa molt més.
Sandra està en plena promoció del nou disc, La Mona, però treu un lloc per atendre'ns. El buit és a les 13:00 d'un dia laboral al centre de Dénia. I ve en un cotxe que ha d?aparcar. És a dir, arriba un poc tard.
Durant més d'una hora estem xerrant amb ella, en tot moment atenta i predisposada a obrir-se tant com ho ha fet amb el seu darrer disc. És una gran conversadora i no dubta en respondre res. No s'esperava que li toqués una breu sessió de fotos, però posa amb l'habilitat de qui ja s'ha enfrontat a moltes càmeres. Sandra Monfort és una artista.
La llavor musical
La música forma part de la vida des de sempre. El seu interès desperta amb 6 anys, quan els pares l'apunten a l'Escola de Música de Pedreguer. El seu primer coqueteig va ser amb el piano, el seu gran amor va ser la guitarra. Però aquesta llarga relació sempre ha estat oberta, ja que la pedreguera hui comparteix jaç amb qualsevol instrument que emeti so per crear les seves cançons.
Aviat comença la seva formació al conservatori Tenor Cortis de Dénia, on el seu camí es creua amb Concha Ballester, professora que no només la va acompanyar durant gran part de la seva carrera, sinó que gràcies a ella hi va haver una carrera. «Em va introduir la llavor que fa que una tingui el motor per voler la música i voler aprendre», explica una somrient Sandra al rememorar els inicis.
Des de llavors la guitarra sempre n'ha estat una extensió i la música la vida. Va acabar la carrera i va començar a treballar a una escola. Ja llavors la música li donava menjar, però tot i així hi havia alguna cosa que li faltava. «Necessitava transformar el flux creatiu en alguna cosa i dedicar-hi temps». Va ser llavors quan va decidir dedicar-se a la música. Viure amb i d'ella.
Marala i primers passos en solitari
El 2020 la seva carrera es va enlairar amb A trenc d'alba, disc amb què es va donar a conèixer Marala. Només han passat tres anys i ja compta, tant aquest com el seu projecte en solitari, amb el reconeixement unànime de la crítica i un públic fidel enorme que l'adora. Molts èxits en poc temps, cosa que es pot malinterpretar com un camí de roses. Però les roses, com ella mateixa canta, tenen les espines.
Tant la seva feina anterior, Nen, rèptil, àngel, com els seus dos discos amb Marala l?han convertit en una gran experta dels escenaris i el panorama actual d?una indústria voraç i desagraïda, que està més pendent dels gustos que de la música.
Les dues Sandres: la de 'La Mona' i la de 'Nen, rèptil, àngel'
La música, a més del seu mitjà de vida, ha esdevingut un ansiolític. «Quan estic pensant, nerviosa, dolguda, enfonsada, la música és un canal a través del qual puc expressar tota la ràbia que tinc, o tot el dolor, i transformar-ho en una cosa bonica, que són les cançons». Aquesta transformació s'adverteix, a més, a les seves feines. Ve d'un primer disc a priori més fosc però ple de bellesa. Ho compara amb les profunditats d'un oceà, on hi poden haver éssers monstruosos però també peixos de mil colors que ressalten quan els raigs del sol es filtren des de la superfície. Amb el disc volia donar llum a aquests monstres, mostrar la bellesa de les coses que considerem lletges. Fer les paus amb les vergonyes. «Alguns matins em miro al mirall i em veig lletja, o acabo de dir una cosa i em sento estúpida. Totes aquestes coses formen part de nosaltres i ens fan sentir fràgils, però són precioses». I la Sandra volia donar aquest espai per abraçar-les.
La Mona fuig de les profunditats, volant al costat del sol, més a prop de la llum. En aquest darrer disc coneixem una Sandra que està farta dels drames i que prefereix enfrontar-s'hi somrient i ballant. Continua obrint-se en canal amb cada cançó, i no tot és alegria. Els seus temes tracten la venjança, la pèrdua, el desengany… però els afronta en un moment en què se sent fort emocionalment, per això deixa les llàgrimes a l'hora de narrar-los i aposta per la ironia, l'humor, i si entra una base electrònica, per què no?
Fuig dels convencionalismes del folklore valencià que van guiar el seu passat i es permet tocar els gèneres que li vinga de gust, amb les barreges que li vinga de gust. És el seu disc, ho té clar. El que no treu que siga una feina que respira València per tot arreu, compartint pistes la copla i el pasdoble que escoltava a la ràdio de la cuina de la seva àvia quan era xicoteta, amb la València del xandall, la ruta del bacallà i el patinet elèctric.
Un disc on ho ha donat tot de si, també econòmicament. «Jo m'he entregat tota», sospira. Igual que fa a les seves actuacions. Perquè veure Sandra Monfort o Marala en un concert és més que anar a escoltar, veure tocar i ballar música. «Estem servint de tot: vestuari, coreografies, discursos… Qui s'ho ha currat tant? Els paios no s'ho han de pencar tant. L'oncle arriba, fa la prova de so, sopar i amb la mateixa roba puja a cantar. I a mi em critiquen per pujar en xandall».
L'exposició al tot
No només li toca bregar amb un moment en què competeixen en algorismes de xarxes socials, amb un públic que li costa anar a un concert de pati de butaques en lloc de pista de ball, o amb l'estira-i-arronsa de veure qui té més diners per treure més videoclips que es reproduiran durant 5 segons a la verticalitat d'una pantalla de mòbil. A més, li toca bregar amb tots els prejudicis que pateixen les dones. Una cantant no pot ser mediocre, ha de ser perfecta. «A les noies se'ls critica quan canten normal, i quants homes hi ha sobre els escenaris cantant normal o fatal?».
Tot els mira amb lupa, admet, perquè són dones gaudint sobre l'escenari. «Els fa por veure dones fent el que els dóna la gana». Però no implica improvisació ni distracció, doncs tot als seus directes està ben meditat i treballat. «Per mi és una responsabilitat com a artista oferir alguna cosa al públic bonic».
Hi va haver un moment en què la indústria va canviar i els concerts i les gires van passar de ser l'eix principal dels projectes musicals a ser una excusa per treure rendiment econòmic als Solters de Spotify i videoclips de Youtube. Si és venent samarretes del grup per convertir-se en una marca de roba, doncs val. Però no és el cas de Sandra Monfort. Qui va a un dels seus concerts es va havent presenciat un espectacle compte amb molt d'afecte. Amb el ball entre la intimitat i l'extravagància que en defineix el currículum.
Gràcies a tot això, i al somriure perpètua que no amaga en cap moment de l'entrevista, ni a l'hora de comptar les penúries, ha aconseguit el retorn actual, els aplaudiments i premis que l'acrediten com l'artista que és.
Aturem la gravadora amb més d'una hora de sinceritat registrada. Sandra es nota a gust amb la situació actual i amb ganes d'enfrontar-se al vertiginós inici de gira. Al febrer presenta a València i Pedreguer La Mona. A partir d'aquí serà un nou no parar que gaudirà com ningú, ja que ha aconseguit dedicar-se a la música. «M'encanta la meua feina. Hi ha coses precioses dins d'això i no imagino la meua vida dedicant-me a res més».
